Administrar

Biblioteca anarquista multilingüe

«Albert Camus dans "Le Monde Libertaire"»

biblioteca | 04 Gener, 2010 22:33

«Albert Camus dans "Le Monde Libertaire"»

Albert Camus dans "Le Monde Libertaire"

---

Albert Camus dans Le Monde Libertaire

---

Just fa cinquanta anys, el 4 de gener de 1960, deixava la vida en un absurd accident circulatori l'escriptor en llengua francesa Albert Camus.

Arran de la seva mort, la redacció de Le Monde Libertaire, aleshores mensual, publicà en el número 57, de febrer d'aquell any, una sèrie d'articles signats per diferents intel·lectuals anarquistes (Maurice Joyeux, Maurice Laisant, Roger Grenier, F. Gómez Peláez, Roger Lapeyre, J.-F. Stas) sobre el company finat.

Hem recopilat aquests articles, més un de síntesi publicat molts d'anys després, per a retre un homenatge a Albert Camus en el cinquantè aniversari de la seva mort.

A més, traiem d'Anarcoefemèrides l'entrada referent a Albert Camus com a introducció.

Bona lectura...

---

Índex del dossier

Le Monde Libertaire, 57 (Février 1960)

Albert Camus et le syndicalisme révolutionnaire

La Rédaction du M. L.: Albert Camus ou les chemins difficiles

Maurice Laisant: Le pacifiste

Roger Grenier: L'homme dans la cité

F. Gómez Peláez: Camus, l'espagnol

Maurice Joyeux: L'apologiste de la révolte

J.-F. Stas: La volonté de comprendre

Roger Lapeyre: Sur une activité d'Abert Camus

---

Le Monde Libertaire (Été 1996)

Groupe Proudhon (Besançon): Albert Camus et la pensée libertaire

---

Albert Camus fotografiat per Yousuf Karsh

---

Albert Camus (1913-1960)

El 7 de novembre de 1913 neix a Mondovi (Constantina, Algèria) --actualment Dréan, El-Taref, Algèria-- el novel·lista, assagista, dramaturg, filòsof i pensador anarquista Albert Camus, una de les figures claus de la literatura universal del segle XX. Fill d'una humil família de colons francesos (pieds-noirs) dedicats al conreu de l'anacard al departament de Constantina. Sa mare, Catalina Elena Sintes, nascuda a Birkadem (Algèria), i de família oriünda de Menorca (Illes Balears), era analfabeta i gairebé sorda totalment. Son pare, Lucien Camus, treballava en una finca vitivinícola, a prop de Mondovi, per a un comerciant de vins d'Alger, i era d'origen alsacià, com molts altres pieds-noirs que havien fugit arran de l'annexió d'Alsàcia per Alemanya durant la guerra francoprussiana. Mobilitzat durant la Gran Guerra, fou ferit en combat durant la batalla del Marne i morí a l'hospital de Saint-Brieuc el 17 d'octubre de 1914, fet pel qual sa família es traslladà al barri de Belcourt d'Alger a casa l'àvia materna. Estudià els primers estudis a l'escola municipal de Belcourt, atiat pels professors, sobretot Louis Germain que l'ajudà en les beques, i després, a l'institut becat, per Jean Grenier, qui el va introduir en la lectura de la filosofia, especialment Nietzsche. Després d'aprovar el batxillerat en 1930, obtingué un diploma d'estudis superiors en lletres, en la rama de filosofia, ja que la tuberculosi li va impedir participar en l'examen de llicenciatura. En 1932 publicà els primers textos en la revista Sud. Apassionat pel teatre, fundà a Alger fundà el «Théâtre du Travail», que en 1937 reemplaçà pel «Théâtre de l'Equipe». Altra de les seves passions fou el futbol, jugant en l'equip de lliga regional «Racing Universitaire» d'Alger. En 1933 participà amb el moviment antifeixista Amsterdam-Pleyel i en 1934 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'any següent abandonà el Partit a causa de profundes discrepàncies, com ara el Pacte Germanosoviètic i el seu suport a l'autonomia del Partit Comunista Algerià (PCA) del PCF. En 1934 es casarà amb Simone Hie, matrimoni que es dissoldrà dos anys després a causa de la dependència d'aquesta als psicofàrmacs; sis anys després es casarà amb Francine Fauré i tingué com a amant «estable» la gran actriu de l'època María Casares, filla de Santiago Casares Quiroga, ministre i president del Consell de Ministres de la II República espanyola. En 1936 estrenà la seva obra teatral Révolte dans les Asturies, sobre la insurrecció i repressió d'aquesta revolució espanyola. En 1937 publicà L'envers et l'endroit i l'any següent Noces. A més de crear una casa de cultura a Alger, entrà a treballar en Alger Républicain, òrgan del Front Popular, creat per Pascal Pia, on la publicació de la seva investigació Misère de la Kabylie tindrà un gran ressò. En 1940 el Govern General d'Algèria prohibeix el diari i el posa en la llista negra per evitar que trobi feina. Aleshores, marxà a París i trobà feina com a secretari de redacció del diari Paris-Soir. Fou exclòs de l'exèrcit per la seva delicada salut minada per la tuberculosi. En 1942 publicà L'étranger, que fou l'inici de la seva celebritat, i Le mythe de Sisyphe. En 1943 entrà en la prestigiosa editorial parisenca Gallimard com a lector de textos i agafà la direcció del periòdic clandestí de la Resistència contra l'ocupació nazi Combat --el seu lema era «De la Resistència a la Revolució»-- quan Pascal Pia fou cridat per ocupar funcions de responsabilitat en aquesta. D'aquesta època són les seves Lettres à un ami allemand (1943-1945). En 1944 estrenà Le malentendu i un any més tard Caligula, escrita en 1938. En 1947 publicà La Peste. En 1948 l'anarquista André Proudhommeaux el presentà, per primer cop, en el moviment llibertari, en una reunió del Cercle d'Estudiants Anarquistes com a simpatitzant que ja estava familiaritzat amb el pensament anarquista i, a partir d'aleshores, escriurà per a publicacions llibertàries, especialment Le Libertaire --fou íntim amic del seu director, Georges Fontenis--, Le Monde Libertaire, Le Révolution Proletarienne, Témoins, Défense de l'Homme, Volontà i Solidaridad Obrera, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les reunions de la qual era assidu. Els temes dels seus articles seran força diversos (la bomba atòmica, el moviment de descolonització, la pena de mort, la repressió als països de l'Est, la dictadura del general Franco, etc.), però sempre punyents. Amb el gruix del moviment anarquista, va fer costat la revolta de 1953 a l'Alemanya Oriental i participà en gran nombre d'actes organitzats pel moviment llibertari per denunciar la repressió franquista a Espanya. També va fer costat els anarquistes en 1956, primer a favor de l'aixecament dels treballadors polonesos a Poznan i després en la Revolució hongaresa, i s'afilià a la Federació Anarquista (FA). En 1952 trencà amb Jean-Paul Sartre arran de la publicació en Les Temps Modernes de l'article que aquest encarregà a Francis Jeanson, on li reprotxava que la seva rebel·lia era «deliberadament estètica». El 8 de novembre de 1955 publicarà una nota en L'Express en defensa del militant llibertari Pierre Morain, condemnat a un any de presó. L'estiu d'aquell any farà costat els redactors del periòdic Le Libertaire i el seu director, Fontenis, i altres militants de la FA detinguts i processats per un tribunal militar. En 1956, a Alger, llançà la seva «Crida a la treva civil», on demanà als combatents independentistes algerians i a l'exèrcit francès que es respectés la població civil, text que fou força criticat per determinats sectors que no van entendre el seu missatge. També en 1956 publicà La chute i l'any següent L'exil et le royaume. En 1957 se li concedí el Premi Nobel de Literatura pel «conjunt d'una obra que posa de relleu els problemes que es plantegen en la consciència dels homes d'avui». A partir de 1959 creà la revista Liberté, per fer costat el moviment llibertari d'objecció de consciència al militarisme (Maurice Laisant, Louis Lecoin, etc.). El seu pensament filosòfic s'oposà al fals humanisme cristià, al marxisme i a l'existencialisme, i la seva «filosofia de l'absurd», lluita contra totes les ideologies i abstraccions no humanes, sempre des d'una perspectiva llibertària. Un bon resum d'aquest pensament es troba en el seu llibre L'homme révolté (1951), on blasma contra tota ideologia «finalista», contra la història i la «tirania de les ideologies», i que fou durament atacat per la seva reivindicació de la revolta pel comunisme estalinista --amb l'anarquista Gaston Leval mantingué una polèmica sobre aquesta obra en Le Libertaire. Albert Camus va morir el 4 de gener de 1960 a prop de Le Petit-Villeblevin (Borgonya, França) en una absurd accident de cotxe i fou enterrat a Lourmarin (Provença, Occitània), on havia comprat una casa. Deixà inconclús un manuscrit «autobiogràfic», Le premier homme, que fou publicat per sa filla en 1994.

Anarcoefemèrides

Escriu-nos
Actualització: 05-01-10

Comentaris

  1. «Amb Camus contra els totalitarismes», per Jordi Martí Font

    Quan van matar Déu, ell encara no era a casa, però els assassins en nom de la Història ja el van tindre davant amb la barricada encesa del seu pensament, raonant sense el dogma de la Raó damunt l’altar per oferir-li sacrificis humans, d’altres subjectes de la comunitat humana. Perquè la Raó i la Història com a dogmes que substitueixen Déu també han de ser combatudes, sense cap mena de dubte, com qualsevol altre dogma d’ahir, d'avui o demà. Cal combatre-les sense deixar de ser humans, sense perdre la noció dels altres que, malgrat no siguin com nosaltres, comparteixen precisament la nostra humanitat.
    Ens diuen alguns dels intèrprets de Marx o Bakunin (i dels seus primers, segons i tercers interpretadors) que cal utilitzar la violència amb total normalitat i per imposar les nostres idees "bones" fins i tot contra altres persones per tal de guanyar la història. Per cert, per tal que aquestes bajanades tinguin predicament, cal dir-les en veu alta i amb posat seriós.
    Ja em dispensaran els capellans de qualsevol dogma, però jo penso que no, que la revolta que neix en la negació no pot construir-se damunt d’un nou dogma que utilitzi la negació dels homes i les dones –i el seu assassinat- en nom de la Revolució. És per això i per molt més que “L'home revoltat” d’Albert Camus ha estat sempre un dels meus llibres de referència. No així el seu autor. De Camus en conec poca cosa més que la biografia general i aquest llibre, més que res per tal manca de temps material per assumir-lo ara mateix, però tot el que penso i faig dintre dels moviments socials i dintre de l'anarcosindicalisme en particular neix del que diu aquest llibre.
    En tinc una edició de l’editorial Vergara de 1966, traduït per Joan Fuster i rescatat d’una humitat arrossegada durant anys que ha deixat rastres a la coberta i a moltes de les seves pàgines. La mala olor de florit ja ha desaparegut, per sort.
    Què hi diu Camus? Doncs massa per resumir-ho aquí fil per randa però prou per treure’n ensenyaments concrets. Tal com diuen que ja va apuntar a “El mite de Sísif”, el Camus de “L’home revoltat” diu que la vida dels humans és absurda i que l’assassinat d’altres humans encara ho és més. Ara bé, com hem de fer la Revolució sense violència, direu? Jo preguntaria tot el contrari: és Revolució el canvi social que necessita l'assassinat d'altres homes i dones? La revolta és la nostra afirmació, la nostra vida, des que diem no. I el "no" no és a la vida sinó a la mort. Diu Camus: “Què és un home revoltat? Un home que diu que no. Però si nega, no renuncia: és també un home que diu sí des del seu primer moviment. Un esclau, que ha rebut ordres tota la seva vida, jutja de sobte inacceptable un nou manament”.
    "L'home revoltat" fa un recorregut interpretatiu per la història de les revolucions, per la història dels canvis socials totals. Entre aquestes, inclou la seva definició del feixisme, que ha estat molt discutida i jo crec que l’encerta totalment. Hi diu que “el feixisme és el menyspreu, en efecte. Inversament, tota forma de menyspreu, si intervé en política, prepara o instaura el feixisme”. Fins i tot si es declara antifeixista, hi afegiria jo tot i que ja s’entén.
    Els totalitaris, es diguin socialistes, anarquistes o independentistes (i no vull dir que tots ho siguin tot i que queda clar que n’hi ha uns quants) “obliden el present pel futur, la presa dels éssers pel fum del poder, la misèria dels ravals per una ciutat radiant, la justícia quotidiana per una vana terra promesa”. És per això que són totalitaris, perquè el seu cel justifica l’assassinat a la terra, la negació dels altres homes i dones, la desaparició de l’ètica de l’espècie.
    Amb Camus, afirmo que “el revoltat refusa així la divinitat per a compartir les lluites i el destí comuns. Elegirem Ítaca, el pensament audaç i frugal, l’acció lúcida, la generositat de l’home que sap”. Per això el llegeixo i el rellegeixo, per viure, no per matar.

    Jordi Martí Font | 14/02/2010, 06:46
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS